normalitzció lingüística ESTHER BENAVENT
Contacte
de llengües: bilingüisme, disglòssia i substitució lingüística
Coneguem el llenguatge com aquella facultat de
poder comunicar-nos els uns als altres
mitjançant un sistema de codi determinat de signes interpretable tant per
l’emissor com pel receptor. El llenguatge
te doncs un aspecte social i individual.Tan mateix, el llenguatge engloba dos
conceptes com bé són els elements interns i els elements externs.Dins dels elements interns del llenguatge,
trobem l’estructura lingüística, tot aquell conjunt de mecanismes interns de
funcionament d’una llengua. S’engloben doncs la fonètica (la ciència que
estudia els sons de la parla), la fonologia (ciència que estudia els fonemes,
les classes de sons diferents dins d’un sistema lingüístic concret, i les
relacions entre ells.), el lèxic, les regles ortogràfiques i les morfosintàctiques.Aquesta part del llenguatge s’encarrega doncs
d’estudiar l’antiga gramàtica, la lingüística tradicional i la moderna
lingüística. Resumidament, estudia l’essència de la llengua.Per altra banda, si parlem dels elements
externs, cal definir l’ús lingüístic. És per el mateix fer d’usar una llengua
en la pràctica per a comunicar-nos socialment. Podem dir que és la relació
existent entre la llengua i la societat
Dins dels elements externs també trobem la
sociolingüística, aquella disciplina encarregada d’estudiar les condicions
d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic relacionant-lo amb la
realitat objectiva, en el seu context social. Es a dir, s’encarrega de conèixer
l’estructura d’una llengua i el medi social on es practica i on es desenvolupa.Les variables sociolingüístiques que
intervenen en el procés de comunicació són les següents:-Àmbit d’ús d’una llengua
-El territori on es practica-Les varietats lingüístiques més utilitzades-La categoria del seus parlants, es a dir,
sexe, edat professió...-Els temes que es tracten-El context en que es produeixen les
comunicacions
-Les intencions i el mode (oral, escrit) dels
qui practiquen la comunicació.
Per altra banda, tenim el monolingüisme,
conegut com l’existència d’una sola
comunitat lingüística dins d’un mateix estat. És l’ús d’una única llengua per
part d’un individu o població d’un determinat territori.Estadísticament
és molt menys freqüent que el plurilingüisme, per diversos motius:·
No cal confondre llengua minoritària amb
llengua minoritzada.Llengua minoritària és aquella que té un
nombre reduït de parlants., com són el català, el suec, el danés, etc.
I la llengua minoritzada és aquella que pateix
la interposició d’una altra llengua i
està immersa en un procés de retrocés
des seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es
veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, dons la seua llengua pròpia és insuficient
per a viure-hi.
Ara parlem del bilingüisme, terme que fa
referència a l’existència de dues llengües en un individu o un grup social. És
evident que aquest és un concepte polisèmic,. S’ha
entès per bilingüisme la possibilitat d’utilitzar
dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica, ja que no s’aplica
perfectament a la realitat.
Tan mateix, podem trobar 3 tipus de
bilingüismes diferents, com bé són:
Comprovem que es parla de bilingüisme en
diversos casos, com:-Segons el grau d’ús de la llengua: PASSIU
(l’entén però parla), ACTIU (l’entén i també el parla-Segons el grau de domini de la llengua :
SIMÈTRIC, si totes es coneixen igual . ASIMÈTRIC ( si alguna es domina més que
altres.
-Segons la motivació psicològica: INSTRUMENTAL
(per motius laborals o econòmics ) INTEGRATIUS ( com és el cas dels immigrants,
que han tingut que dependre altra llengua per a comunicar-se).
S’usen per tant dues llengües, una de pròpia,
i un altra d’un altre grup , i s’alternen segons unes normes d’ús. Ara bé, el
bilingüisme social, presenta alguna que altra desigualtat. Alguns autors
defenen que si existeixen societats bilingües, no ho són intrínsecament, sinó
per diverses raons que s’han vist revocades a fer-ho.
-Bilingüisme territorial: el definim
com aquell espai determinat dividit en
dues zones delimitades geogràficament
que tenen cadascuna una llengua pròpia. Aquest bilingüisme l’estudia la
geografia lingüística i no la sociolingüista.Com hem pogut comprovar, el terme
bilingüisme es redueix en l’ús de dues
llengües . per això, cal introduir una sèrie de conceptes mes específics: disglòssia, conflicte lingüístic
i procés de substitució.
Comencem
per explicar la disglòssia,
que parteix de l’estudi d’una
situació en que coexisteixen dues
varietats d’una mateixa llengua la diglòssia
és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües
relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment
pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la
llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més
formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle,
tanmateix sovint en una forma canviada.Segons Fisheman, la disglòssia seria aquella
situació en que una llengua ocupa els àmbits formals i l’altra els àmbits
informals.Fisheman descriu doncs diferents situacions
possibles, tenint en compte al hora
l’ocupació dels àmbits d’ús i la
competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents :-
Situació de disglòssia i
bilingüisme: és el cas d’aquelles
societats on els membres de la qual són capaços
d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions diferents.
-Disglòssia sense bilingüisme:
aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de
classe-
Seguidament, trobem la substitució lingüística. Existeix un conflicte lingüístic quan el
contacte entre dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant
parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta d’una
situació dinàmica i inestable que sorgeix quan una llengua forastera (o
dominant o expansiva) comença a ocupar
els àmbits d’ús d’una altra , pròpia d’un territori ( llengua dominada,
recessiva o minoritzada).Una vegada que una comunitat lingüística entra
en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la
substitució o extinció de la llengua recessiva.
1.
Etapa inicial: la llengua d’una
altra comunitat linguistica entra a ocupar certs àmbist d’ús de la llengua que
estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat. Les raons són
sempre extralingüítiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial...)
4.
Per últim, quan el procés s’ha
completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenomen paral·lel a la substitució, és la interposició o mediatització, que es
produeix quan la llengua dominant
interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta
del món. Parlem doncs, de llengües satèl·lit.: Els parlants empren la llengua
dominant per traduir una tercera llengua . Els immigrants aprenen la llengua
dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.La
Interferència lingüística: es coneix com els canvis en
l’estructura d’una llengua motivats directament per l’influencia d’una segona
llengua.
-
Interferència fònica: la
introducció del fonema X del castellà i la no diferenciació entre essa sorda i
sonora.
-
Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible
de la llengua.
-
Interferència morfosintàctica:
s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant “la costum , la senyal deurien ser les set,
va caure trencant-se una mà”
NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA:Procés de resposta al
conflicte lingüístic.
Pretén recuperar els àmbits
d’us i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua
desaparició .
La normalització implica el
reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar
canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.La normalització és sempre
una decisió històrica conscient. Implica canvis culturals, socials, polítics, i
sobretot una actitud favorable cap a l’ idiomaAquest procés inclou dos
aspectes, tal com a la normativització (codificació de la llengua ) i la
intervenció sociopolítica,la política lingüística.Política lingüística: activitat que desenvolupa un
govern sobre l’ús de les llengües.Aquesta intervenció pot ser
conscientment exercida o inconscientment provocada.
Les intervencions dels poders
públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. Hi ha
dos tipus, per acció o per omissió.
-liberalisme o no-
intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte es desenvolupe.
Dirigisme o intervenció: es
publiquen lleis, decrets... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua
o, pel cantó oposat, per frenar-ne el procés de substitució.
-Molts Estats reconeixen més d'una
llengua oficial perquè hi conviuen diversos pobles.
-En els Estats oficialment
monolingües pot haver-hi comunitats amb llengües pròpies, fruit dels moviments
de fronteres històrics·
-La immigració fa
que hi hagi una forta barreja idiomàtica a tot el món
El monolingüisme individual té lloc quan una
persona usa una sola llengua d’una manera habitual. El monolingüisme social es
produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua
com a moneda de canvi lingüístic habitual.Podem afirmar per tant que el monolingüisme es
una situació estranya, és l’excepció, i la norma general és el plurilingüisme.
El coneixement d’altres llengües a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. Però com no
hi ha tants estats al món com llengües, lo habitual és que dins d’un mateix estat convisquin
diverses llengües.
-Bilingüisme individual: capacitat
d’una persona d’emprar dues llengües
-Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual ( el
poliglotisme dels individus ) afecta a
col·lectius sencers que formen grups socials.
Bilingüisme sense disglòssia: és
el cas dels que aprenen un segon idioma
per pròpia voluntat.-
No bilingüisme ni disglòssia:
seria la situació de comunitats monolingües ( castellans de les regions
castellanoparlants), o estats monolingües, (portuguesos , islandesos )
La disglòssia estableix una estricta
diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als
informals),però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A
(el castellà), també ha passat a usar-se
en contextos informals.
El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua
substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari:
la NORMALITZACIÓ.Allò més normal serà la substitució lingüística,
que es desenvolupa en un procés de diverses etapes.
2.
Procés de bilinguialitzacio: és
l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves...
són els primers en adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les
funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
3.
Procés de monolingüització en la
llengua dominant: poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua A) i
es suplantada per la llengua B, dominadora. Aquesta fase és molt ràpida, ja que
la societat ja coneix la llengua B. Pot presentar una serie de problemes, com
bé són:- AUTOODI: els que han passat a l’altra llengua i reneguen del seu orige
linguistic, del qual volen distanciar-lo.-MITIFICACIÓ DEL BILINGÜÍSME:es
generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de dues
llengües. En realitat la llengua
dominada va reduint els seus àmbits d’ús, i la dominant els amplia.- CREACIÓ
DELS PREJUDICIS LINGÜÍSTICS: són prejudicis socials sense cap base científica
manifestats contra una llengua,-BILINGÜÍSME UNIDIRECCIONAL: la llengua
dominant resulta necessària i suficient.
Els parlants de la llengua dominada necessiten aprendre la llengua dominant, el
bilingüisme es imposat. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no
necessiten aprendre la llengua dominada, ja que poden viure perfectament en la
societat sense usar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada