habilitats lingüístiques

 A la classe d’avui, 24 d’abril, hem estat parlant sobre les habilitats lingüístiques.Les habilitats lingüístiques es classifiquen es classifiquen en funció de dos factors, com be són:
Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació:-habilitats receptives  (escoltar i llegir) i les habilitats productives ( parlar i escriure)L’altre factor de classificació és el cana que s’emplea en el procés de comunicació:-les habilitats orals (parlar i escriure) i les habilitats escrites  (escriure i llegir) en funció que el missatge codificat utilitze el suport de les ones acústiques o que es vehiculen amb les lletres impreses o manuscrites.Cal observar que les habilitat lingüístiques no solen funcionar aïllades sinó que normalment ho fan integrades entre sí.
En la comunicació actuen conjuntament com si foren eines diverses que s’usen per aconseguir un mateix objectiu .És per això, que des d’un punt de vista didàctic, les habilitats lingüístiques han de ser tractades de manera integrada.Per altra banda, cal parlar del discurs oral, com a estil o mode lingüístic. Així doncs, sol ser: col·loquial, informal, subjectiu, redundant i obert, i amb una sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases inacabades, i amb un lèxic mes general i pobre, repeticions, onomatopeies i frases fetes.
El discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió inclou;-          Canal de auditiu
-          Percepció successiva dels diversos signes
-          -Comunicació espontània: l’emissor del text pot rectificar però no esborrar, el que ja ha dit. Per tant, el receptor té que entendre el missatge tal i com s’emeta.
-          Comunicació immediata en el temps i espai. L’oral és més ràpid i àgil.
-          Comunicació efímera : el sons són perceptibles durant el temps que s’emeten per l’aire.
-          Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla,l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta.
-          El context extra lingüístic té un paper fonamental.
Afegir també que hi ha textos que utilitzen habilitats distintes de les que els pertocarien a priori per ser textos orals. A més a més, les característiques  del discurs oral i les del escrit es barregen segons els diferents tipus de comunicació, s’utilitzen habilitats lingüístiques mixtes en funció del text que produïm o rebem .I ara, centrant-nos més en aquest tipus de comprensió, la oral, parlarem del que anomenem com “escolar”. Escoltar suposa comprendre un missatge, i pera a fer-ho, s’hi posa en marxa un procés cognitiu de construcció de significat, i d’interpretació d’un discurs oral. D’aquesta manera, el recepto captarà el significat del contingut del missatge que l’emissor vol donar a entendre.
Els receptors escoltem amb uns objectius determinats: obtenir informació, rebre una resposta i entendre quelcom. A més a més, tenim unes expectatives concretes del que sentim, com són el tema, el tipus de llenguatge i l’estil.Si hi ha copresència física, escoltar permet la retroalimentació o feedback amb qui parla  i l’intercanvi de papers entre emissors i receptors sol ser constat. Hi ha també d’altres factors, com bé són els sorolls, l’aparença visual, etc, que ajuden al receptor a l’hora de captar el significat del missatge i d’interpretar el text. A més, existeixen una sèrie de convencions socials referides a l’habilitat d’escoltar, que cal posar en pràctica si volem que la comunicació fluïsca, com bé són el contacte visual, mirar als ulls a qui es parla, somriure, assentir, reaccionar de manera adequada al missatge, etc, una sèrie de comportament no verbal que cal tenir en compte a l’hora de emetre i rebre qualsevol missatge.
MICROHABILITATS DE LA COMPRENSIÓ ORAL.Són les estratègies que el receptor d’un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació :-reconèixer els diversos elements de la seqüència acústica, com són els sons, les paraules, expressions..-seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, idees, els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.-interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.-anticipar durant el discurs el que l’emissor pot anar dient ( paraules, idees) a partir de les entonacions, del contingut, de l’estructura del missatge...-inferir informació  d’altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem, per exemple, gestos, vestits, to, estat d’ànim...poden ajudar-nos a comprendre el significat global del discurs.
-retenir determinants elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per interpretar altres fragments del discurs. És la memòria a curt termini. Una vegada acabat el discurs, les dades més rellevants es retenen durant un període de temps considerable : memòria a llarg termini.
Per posar  en pràctica aquestes macro habilitats és necessària una certa competència lingüística que permeta reconèixer, seleccionar i interpretar els diversos enunciats lingüístics.Una vegada assolida la competència bàsica, la comprensió de textos orals més complexos, estarà en funció del nivell d’aquesta competència en cada individu.
Didàctica de la comprensió oral:
Una sèrie d’orientacions didàctiques que ens ajudaran a fer efectius els exercicis propossats.-l’aprenent necessita molta pràctica per  a desenvolupar l’habilitat d’escoltar, pel que els exercicis han de ser breus i intensius.
-cal posar èmfasi en el procés de comprensió i no en el resultat de l’exercici. No és tan important que l’alumne resolga correctament el exercici, el fonamental és que  s’adone dels errors i els rectifique.-també és fonamental que l’alumnat tinga una sèrie de raons per a escolat el missatge, un interès, una expectativa, que formule d’alguna forma visible la seua comprensió, per tal de poder comentar, millorar i avaluar allò que es vol transmetre.D’altra banda, cal posar en pràctica els següents passos per a dur els exercicis a  terme:-introduir el tema abans, per tal de motivar-lo-presentar de forma clara i correcta la tasca a efectuar.
-escoltar el discurs oral un mínim de dues vegades.-realitzar la tasca individualment
-comparar les respostes per parelles o per petits equips, per tal que apreguen uns d’altres i cooperen entres ells, aprenent a la vegada que s’ajuden a recolzar el discurs oral.
I per a finalitzar aquest tema, conclourem amb un decàleg de l’oient perfecte. Passos a seguir:1. adoptar una actitud activa. Tenir curiositat2. mirar l’orador3. ser objectiu. Escoltar el que diu una persona distinta de nosaltres.4. connectar amb l’onda de l’orador. Entendre el seu missatge i la seua forma de veure les coses5. descobrir la idea principal6. descobrir la idea i el propòsit de l’orador7.valorar el missatge escoltat8. valorar la intervenció de l’orador9. reaccionar al missatge
10. parlar quan haja acabat l’orador

normalitzció lingüística ESTHER BENAVENT

Contacte de llengües: bilingüisme, disglòssia i substitució lingüística
Coneguem el llenguatge com aquella facultat de poder comunicar-nos  els uns als altres mitjançant un sistema de codi determinat de signes interpretable tant per l’emissor com pel receptor.  El llenguatge te doncs un aspecte social i individual.Tan mateix, el llenguatge engloba dos conceptes com bé són els elements interns i els elements externs.Dins dels elements interns del llenguatge, trobem l’estructura lingüística, tot aquell conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua. S’engloben doncs la fonètica (la ciència que estudia els sons de la parla), la fonologia (ciència que estudia els fonemes, les classes de sons diferents dins d’un sistema lingüístic concret, i les relacions entre ells.), el lèxic, les regles ortogràfiques  i les morfosintàctiques.Aquesta part del llenguatge s’encarrega doncs d’estudiar l’antiga gramàtica, la lingüística tradicional i la moderna lingüística. Resumidament, estudia l’essència de la llengua.Per altra banda, si parlem dels elements externs, cal definir l’ús lingüístic. És per el mateix fer d’usar una llengua en la pràctica per a comunicar-nos socialment. Podem dir que és la relació existent entre la llengua i la societat
Dins dels elements externs també trobem la sociolingüística, aquella disciplina encarregada d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Analitza l’ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat objectiva, en el seu context social. Es a dir, s’encarrega de conèixer l’estructura d’una llengua i el medi social on es practica i on es desenvolupa.Les variables sociolingüístiques que intervenen en el procés de comunicació són les següents:-Àmbit d’ús d’una llengua
-El territori on es practica-Les varietats lingüístiques més utilitzades-La categoria del seus parlants, es a dir, sexe, edat professió...-Els temes que es tracten-El context en que es produeixen les comunicacions
-Les intencions i el mode (oral, escrit) dels qui practiquen la comunicació.

Per altra banda, tenim el monolingüisme, conegut com  l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. És l’ús d’una única llengua per part d’un individu o població d’un determinat territori.Estadísticament és molt menys freqüent que el plurilingüisme, per diversos motius:·
No cal confondre llengua minoritària amb llengua minoritzada.Llengua minoritària és aquella que té un nombre reduït de parlants., com són el català, el suec, el danés, etc.
I la llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició  d’una altra llengua i està immersa  en un procés de retrocés des seus usos en la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral,  dons la seua llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.
Ara parlem del bilingüisme, terme que fa referència a l’existència de dues llengües en un individu o un grup social.  És evident que aquest  és un concepte polisèmic,. S’ha entès per bilingüisme la possibilitat  d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però aquesta és una  situació utòpica, ja que no s’aplica perfectament a la realitat.
Tan mateix, podem trobar 3 tipus de bilingüismes diferents, com bé són:
Comprovem que es parla de bilingüisme en diversos casos, com:-Segons el grau d’ús de la llengua: PASSIU (l’entén però parla), ACTIU (l’entén i també el parla-Segons el grau de domini de la llengua : SIMÈTRIC, si totes es coneixen igual . ASIMÈTRIC ( si alguna es domina més que altres.
-Segons la motivació psicològica: INSTRUMENTAL (per motius laborals o econòmics ) INTEGRATIUS ( com és el cas dels immigrants, que han tingut que dependre altra llengua per a comunicar-se).
S’usen per tant dues llengües, una de pròpia, i un altra d’un altre grup , i s’alternen segons unes normes d’ús. Ara bé, el bilingüisme social, presenta alguna que altra desigualtat. Alguns autors defenen que si existeixen societats bilingües, no ho són intrínsecament, sinó per diverses raons que s’han vist revocades a fer-ho.
-Bilingüisme territorial: el definim com aquell espai determinat  dividit en dues zones delimitades geogràficament  que tenen cadascuna una llengua pròpia. Aquest bilingüisme l’estudia la geografia lingüística i no la sociolingüista.Com hem pogut comprovar, el terme bilingüisme  es redueix en l’ús de dues llengües . per això, cal introduir una sèrie de conceptes mes  específics: disglòssia, conflicte lingüístic i procés de substitució.
Comencem  per explicar la disglòssia, que parteix  de l’estudi d’una situació  en que coexisteixen dues varietats  d’una mateixa llengua la diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.Segons Fisheman, la disglòssia seria aquella situació en que una llengua ocupa els àmbits formals i l’altra els àmbits informals.Fisheman descriu doncs diferents situacions possibles, tenint en compte al hora  l’ocupació  dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents :-          Situació de disglòssia i bilingüisme: és el cas  d’aquelles societats on els membres de la qual són capaços  d’expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions diferents.
-Disglòssia sense bilingüisme: aquelles societats on l’elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe-        
Seguidament, trobem la substitució lingüística. Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte entre dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes  lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o totalment un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta d’una situació dinàmica i inestable que sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a ocupar  els àmbits d’ús d’una altra , pròpia d’un territori ( llengua dominada, recessiva  o minoritzada).Una vegada que una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva. 
1.       Etapa inicial: la llengua d’una altra comunitat linguistica entra a ocupar certs àmbist d’ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat. Les raons són sempre extralingüítiques (hegemonia, poder polític, annexió territorial...)
4.       Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada  i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució, és  la interposició o mediatització, que es produeix quan  la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Parlem doncs, de llengües satèl·lit.: Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua . Els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat.La Interferència lingüística: es coneix com els canvis en l’estructura d’una llengua motivats directament per l’influencia d’una segona llengua.
-          Interferència fònica: la introducció del fonema X del castellà i la no diferenciació entre essa sorda i sonora.
-          Interferència  lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua.
-          Interferència morfosintàctica: s’apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant  “la costum , la senyal deurien ser les set, va caure trencant-se una mà”
NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA:Procés de resposta al conflicte lingüístic.
Pretén recuperar els àmbits d’us i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició .
La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.La normalització és sempre una decisió històrica conscient. Implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’ idiomaAquest procés inclou dos aspectes, tal com a la normativització (codificació de la llengua ) i la intervenció sociopolítica,la política lingüística.Política lingüística: activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües.Aquesta intervenció pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada.
Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. Hi ha dos tipus, per acció o per omissió.
-liberalisme o no- intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte es desenvolupe.
Dirigisme o intervenció: es publiquen lleis, decrets... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne el procés de substitució.

-Molts Estats reconeixen més d'una llengua oficial perquè hi conviuen diversos pobles.      

-En els Estats oficialment monolingües pot haver-hi comunitats amb llengües pròpies, fruit dels moviments de fronteres històrics·     

 -A l'escola s'aprèn una segona llengua·         

-La immigració fa que hi hagi una forta barreja idiomàtica a tot el món

El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua d’una manera habitual. El monolingüisme social es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.Podem afirmar per tant que el monolingüisme es una situació estranya, és l’excepció, i la norma general és el plurilingüisme. El coneixement d’altres llengües a més de la pròpia, possibilita  la comunicació entre els pobles. Però com no hi ha tants estats al món com llengües, lo habitual és  que dins d’un mateix estat convisquin diverses llengües.

-Bilingüisme individual: capacitat d’una persona d’emprar dues llengües

-Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual ( el poliglotisme  dels individus ) afecta a col·lectius sencers que formen grups socials.

Bilingüisme sense disglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma  per pròpia voluntat.-        

No bilingüisme ni disglòssia: seria la situació de comunitats monolingües ( castellans de les regions castellanoparlants), o estats monolingües, (portuguesos , islandesos )

La disglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües  (A per als registres formals i B per als informals),però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà), també  ha passat a usar-se en contextos informals.

 El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la NORMALITZACIÓ.Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés de diverses etapes.

2.       Procés de bilinguialitzacio: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

3.       Procés de monolingüització en la llengua dominant: poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua A) i es suplantada per la llengua B, dominadora. Aquesta fase és molt ràpida, ja que la societat ja coneix la llengua B. Pot presentar una serie de problemes, com bé són:- AUTOODI: els que han passat a l’altra llengua i reneguen del seu orige linguistic, del qual volen distanciar-lo.-MITIFICACIÓ DEL BILINGÜÍSME:es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de dues llengües.  En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús, i la dominant els amplia.- CREACIÓ DELS PREJUDICIS LINGÜÍSTICS: són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua,-BILINGÜÍSME UNIDIRECCIONAL: la llengua dominant  resulta necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada necessiten aprendre la llengua dominant, el bilingüisme es imposat. Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no necessiten aprendre la llengua dominada, ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la.

el maltractament de la llengua

Un entorn advers per la llengua catalana

Els Greuges contra la llengua catalana 2010-2013, un informe elaborat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, mostra de manera contundent l’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries per part de l’Estat espanyol.
Sabem que les llengües, expressió del món, les persones i les cultures són portadores d’un bagatge històric, cultural i social que heretem com a realitats que varien d'una generació a l'altra, un mirall de les comunitats que se’n serveixen. De fet, podríem llegir la seva història a través de les petjades de les llengües perquè mai no existeixen separadament dels pobles que les parlen i es modelen per imperatius de naturalesa social, econòmica, política i cultural. 

Per regla general, les llengües van canviant perquè remunten o perden posicions a la societat, incrementen o perden volum de parlants, amb una tendència a l’alça o a baixa en la presència en l’esfera pública o en el reconeixement jurídic que tenen. També el català, amb segles d'història i vitalitat cultural i social, ha anat seguint el curs del temps amb estímuls i adversitats de tota mena. Darrerament, les adversitats per part de l’estat espanyol han crescut. La legislació ha de ser favorable a la llengua que es promou. Ho sap l’estat espanyol. Sap que incidir en la llengua és incidir en la societat mateixa. L’entorn legislatiu i polític advers pesa enormement en matèria lingüística.

Ester Franquesa, directora general de Política Lingüistica, denuncia el maltractament de la llengua